Defensa del CASPOC

Me estranya que en los colegios del noreste de Espanya, que algunos llamamos aun Catalunya, no se ensenye el idioma que des de hace anyos se habla i escrive en esta zona: el CASPOC, término que varios ciutadanos pensamos pedir que se accepte, tanto en la RAE como en el IEC, con una recogida de signaturas que, a partir de este sàbado, haremos enfrente del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya en Barcelona.

El CASPOC, para los que todavia no estan informados, és un idioma de larga tradicion i muchos, muchos parlantes. Se trata del Castellano Propio de Catalunya, una lengua que se diferencía del castellano de otros territorios hispànicos i de ultramar, porque tiene particularidades fonéticas, morfológicas i léxicas que passamos a detallar, succintamente:

• Fonética: El CASPOC presenta un sistema de 7 vocales en posicion tónica (con vocales E i O abiertas i cerradas) i con el uso de la vocal neutra en posicion átona. Así, por ejemplo, se distingue "bien" com E cerrada de "tren" com E abierta. La vocal neutra se encuentra sobretodo en posicion final de palabra: "casa", "palangana",  etc.
• Morfologia: El sistema morfológico del CASPOC se distingue por el uso de la conjuncion "i" latina, los pronombres relativos compuestos i los relativos possessivos, en frases del estilo: "No me me has llamado, la qual cosa me ha ofendido mucho" o bien "El noi del qual te hablo és vecino mio", etc. También és característico del CASPOC el uso generalizado del articulo personal, que presenta las formas "el" para el masculino i "la" para el femenino. Ejemplo: "Hoy ha venido la Maria, pero el Jordi se ha quedado en casa". 
• Léxico: En el ámbito del vocabulario és donde quizàs el CASPOC sobresale por su riqueza i variedad. Són palabras propias del CASPOC (i no del castellano peninsular o americano), paleta (trabajador de la contruccion), rachola (material de alicatado de banyos i cocinas), torrada (rebanada de pan tostado), musclo (tipo de molusco bivalvo i negro azulado), broza (partícula molesta que se desprende de alguna cosa), "furà o furàs" (obertura que atraviesa un cuerpo o objeto), "palangana" (vasija que sirve para lavar o lavarse), "nen", "noi" o "nano" (refiriéndose a chico joven), "iaio" o "iaia" (en lugar de abuelo, abuela o persona mayor), el uso del verbo "caler" en expressiones como "No cal(e) que vengas", el verbo "empantanegar" (entorpecer) i un largo etcétera.
• Locuciones i frases hechas: No podemos obviar el riquíssimo repertorio de frases hechas i locuciones del CASPOC, del que aquí solo podemos dar unas quantas pinzeladas. Ejemplos: Ir de bólido o Ir de boli  (para expressar que se actua precipitadamente), Deunidó (en el sentido de estar conforme, ser suficiente, etc.), I tanto! (equivalente a "evidentemente" o "naturalmente"), escampar (con el significado de marcharse), etc.

Para acabar, un pequeño texto a manera de ejemplo de lo que seria un uso corriente del CASPOC, que no seria entendido por parlantes de otras variedades del castellano de la península o de los territorios hispanoparlantes en general:

"Deunidó lo malamente que ha puesto las racholas el paleta. No cal(e) decir que el Jordi ese me ha dejado el piso empantanegado i me ha hecho ir de bóli(do) todo el dia."

Esperamos que con los ejemplos dados, quede claro que el CASPOC no es una variante dialectal, sinó una lengua diferenciada del castellano peninsular (con su sistema fonético, su morfologia i su vocabulario) i que merece ser protegida, respectada i promocionada como las otras lenguas que se hablan en Espanya.

[Article enviat per Carlos Puyol i Rivera, president de la Asociacion en defensa del CASPOC.]

EL COMPLEMENT PREDICATIU

Frase dita per una professora  de llengua i literatura espanyola durant una reunió del professorat en un centre educatiu de secundària:

No cal que els alumnes sàpiguen què és un complement predicatiu.  Només necessiten saber llegir i escriure bé.  (...) Una manera efectiva de treballar una redacció és dedicant-li fins a tres setmanes al text.  Això ho tinc demostradíssim a la meva tesina.

Comentari (sempre criticable, és clar):

És cert que algú que estigui estudiant necessita saber llegir i escriure eficientment.  Ja la meva àvia era una gran defensora del “llegir, escriure i les quatre regles”.

No oblidem però, que estem parlant d’un centre de secundària.  És a dir, els alumnes que hi van a estudiar a aquests centres ja han passat per l’ensenyament preescolar i primari, o se suposa que se’ls ha ensenyat a llegir i a escriure, els conceptes matemàtics bàsics a part de cultura general a partir de les altres assignatures.  Així, doncs, quan un alumne trepitja un centre de secundària, ha d’estar preparat per fixar la seva llengua i per perfeccionar totes les habilitats intel·lectuals que un ensenyament secundari conté al llarg de quatre anys: aprofundir en les llengües oficials (Català i Castellà), una o dues llengües estrangeres, matemàtiques, ciències socials, ciències naturals, etc.  En definitiva, ciències humanes i experimentals.

Molts d’aquests alumnes passaran a fer estudis post obligatoris (Batxillerat, Cicles Formatius, Universistat, etc).  Estareu, doncs, d’acord amb mi que, per tal de poder cursar aquests estudis, es necessita molt més que saber llegir, escriure i les quatre regles... o no?

Perdoneu, no he acabat de dibuixar el perfil del personatge:  no només és professora de llengua i literatura, també se suposa que és Cap d’Estudis del centre de secundària on treballa.

ANEM AL TEATRE

Història basada en fets reals.  Els noms dels personatges s’han eliminat, per tal de no ferir susceptibilitats.

Escena única.

Situació: l'acció transcorre a un aula d'un institut qualsevol de secundària de Catalunya.  A la sala hi ha dues files de cadires situades de manera que els assistents es puguin veure les cares.  En una banda de la sala, i tancant el cercle, quatre taules en línia recta.  Quatre personatges que representaran l'equip directiu del centre educatiu seuran a les taules en línia recta.  Les altres cadires estaran ocupades pels personatges que representen els professors d'aquell centre.  Algunes cadires estaran buides.  Temps: últim dia del segon trimestre, just abans del descans de Setmana Santa.

Acció: El diàleg és bàsicament un discurs des de’ls personatges de la direcció cap als personatges docents.

(Després d'hora i mitja de reprimendes per part dels personatges que actuen com a part de l'equip directiu, un dels personatges femenins d'entre els docents s'aixeca i ha d'improvisar un monòleg acalorat en defensa de la seva feina i professionalitat.  Les últimes paraules, però seran les següents:)

DOCENT. (...) això és una "camama".  De fet no sé perquè els altres no us aixequeu també i marxeu.  Això és una "camama" i vull que consti en acta. (fa mutis per la sortida)

DIRECCIÓ.  Bé, això és part del guió.   (Aquesta escena i mitja hora més de monòleg despietat per part dels personatges de direcció propiciaran la següent situació.  Un dels docents s'aixeca amb la bossa a la mà)

DOCENT.  Bé, abans de marxar, m'agradaria preguntar si hi ha alguna cosa que fem bé...
DIRECCIÓ.  (amb un somriure burleta).  Sí, que teniu un director molt "guapo".
DOCENT.  Bones vacances. (fa mutis per la sortida)
DIRECCIÓ.  (el Docent no ho sentirà) Bé, això també és el... (aquí: nom de l'institut).

(La resta de personatges docents han d’expressar sense diàleg algun tipus de perplexitat, tret d’uns 5-6 personatges que es mantindran inexpressius o, fins i tot, amb un posat quasi divertit).

(Foscor).  Durada de l'obra: 2hs i 45 min aprox.  

Camama (segons el diccionari enciclopèdic VOX). Subs. Fem. (vulgar): mentida, falsedat, frau, burla.


BREU COMENTARI  LINGÜÍSTICO-LITERARI... més o menys.

Inicialment, el text teatral que acabem de llegir ens podria recordar el més pur estil de Ionesco i el seu “teatre de l’absurd”.  Fixeu-vos que en el primer diàleg entre el personatge del Docent i el de Direcció no hi ha, a priori, cap coherència entre les intervencions.  Tot i així, si llegim amb més profunditat, i treballem l’aspecte psicolingüístic del text, comprovem que el docent és més coherent a la reacció aparentment burleta del personatge “Direcció”, que podria demostrar dues coses: un total menyspreu per la preocupació del primer personatge, i així, responent amb un simple estirabot, o bé la intenció de posar èmfasi en el discurs volent dir “al centre no feu res bé, l’única cosa positiva que hi ha aquí sóc jo”.

Això ens porta a una ambigüitat en el personatge Direcció: realment és altiu i mal educat o en realitat posseeix una profunditat intel·lectual amb la qual pretén estimular al Docent amb una rèplica que convida a una reflexió gens superficial?

La resposta la podríem trobar en la reacció dels altres personatges de l’escena.  La perplexitat de la resta i el divertiment d’alguns.  D’aquí podem extreure dues lectures dignes de consideració: la massa és ignorant i només uns quants escollits són capaços de copsar els missatges més subliminals del seu entorn; o bé, una idea compartida per la majoria demostraria la correcta interpretació absurda de l’escena i deixaria la minoria com a simples llepaculs.

Si filem una mica més prim, doncs, potser trobaríem l’estil d’aquest text més proper a la idea de l’Esperpent de Valle-Inclán.  En qualsevol cas, és un clar exemple de mala literatura, tot i que també d’insofrible realitat.

QUE BÉ QUE VIVIU ELS PROFES!

Si, per casualitat, algú ha anat a parar a aquest humil bloc i, a més a més, es dedica a la professió de docent, segur que heu sentit aquesta frase més d’un cop referint-se al vostre modus vivendi.

Si no us dediqueu a això, potser també l’heu sentida, ja sigui perquè l’heu dita vosaltres o perquè algú de l’entorn s’ha sentit prou preparat com per expressar-la en veu alta.  I per què dic “prou preparat”? Està clar que quan algú expressa una opinió sobre un altre és perquè en té prou coneixement com per emetre una valoració crítica al respecte.... o potser no?

Aquest bloc va dedicat a totes aquelles persones a qui els pugui interessar endinsar-se en el perquè (o perquè no) els “profes” viuen bé.

La majoria de les entrades són a partir de fets reals viscuts ja sigui en primera persona o relatats per col·legues de professió, retalls de premsa i, en general, material extret de la vida real.