Història basada en fets
reals. Els noms dels personatges
s’han eliminat, per tal de no ferir susceptibilitats.
Escena
única.
Situació:
l'acció transcorre a un aula d'un institut qualsevol de secundària de
Catalunya. A la sala hi ha dues files de cadires situades de manera que
els assistents es puguin veure les cares. En una banda de la sala, i
tancant el cercle, quatre taules en línia recta. Quatre personatges que
representaran l'equip directiu del centre educatiu seuran a les taules en línia
recta. Les altres cadires estaran ocupades pels personatges que
representen els professors d'aquell centre. Algunes cadires estaran
buides. Temps: últim dia del segon trimestre, just abans del descans de
Setmana Santa.
Acció:
El diàleg és bàsicament un discurs des de’ls personatges de la direcció cap als
personatges docents.
(Després
d'hora i mitja de reprimendes per part dels personatges que actuen com a part
de l'equip directiu, un dels personatges femenins d'entre els docents s'aixeca
i ha d'improvisar un monòleg acalorat en defensa de la seva feina i
professionalitat. Les últimes paraules, però seran les següents:)
DOCENT. (...) això és una
"camama". De fet no sé perquè els altres no us aixequeu també i
marxeu. Això és una "camama" i vull que consti en acta. (fa
mutis per la sortida)
DIRECCIÓ.
Bé, això és part del guió. (Aquesta
escena i mitja hora més de monòleg despietat per part dels personatges de
direcció propiciaran la següent situació. Un dels docents s'aixeca amb la
bossa a la mà)
DOCENT. Bé, abans de
marxar, m'agradaria preguntar si hi ha alguna cosa que fem bé...
DIRECCIÓ. (amb un
somriure burleta). Sí, que teniu un director molt "guapo".
DOCENT. Bones vacances.
(fa mutis per la sortida)
DIRECCIÓ. (el Docent no ho sentirà) Bé, això també és el... (aquí:
nom de l'institut).
(La
resta de personatges docents han d’expressar sense diàleg algun tipus de
perplexitat, tret d’uns 5-6 personatges que es mantindran inexpressius o, fins
i tot, amb un posat quasi divertit).
(Foscor).
Durada de l'obra: 2hs i 45 min aprox.
Camama (segons el diccionari enciclopèdic VOX). Subs.
Fem. (vulgar): mentida,
falsedat, frau, burla.
BREU COMENTARI LINGÜÍSTICO-LITERARI... més o menys.
Inicialment,
el text teatral que acabem de llegir ens podria recordar el més pur estil de Ionesco
i el seu “teatre de l’absurd”.
Fixeu-vos que en el primer diàleg entre el personatge del Docent i el de Direcció no hi ha, a priori, cap coherència entre les
intervencions. Tot i així, si
llegim amb més profunditat, i treballem l’aspecte psicolingüístic del text,
comprovem que el docent és més coherent a la reacció aparentment burleta del
personatge “Direcció”, que podria demostrar dues coses: un total menyspreu per
la preocupació del primer personatge, i així, responent amb un simple
estirabot, o bé la intenció de posar èmfasi en el discurs volent dir “al centre
no feu res bé, l’única cosa positiva que hi ha aquí sóc jo”.
Això
ens porta a una ambigüitat en el personatge Direcció: realment és altiu i mal educat o en
realitat posseeix una profunditat intel·lectual amb la qual pretén estimular al
Docent amb una rèplica
que convida a una reflexió gens superficial?
La
resposta la podríem trobar en la reacció dels altres personatges de
l’escena. La perplexitat de la
resta i el divertiment d’alguns.
D’aquí podem extreure dues lectures dignes de consideració: la massa és
ignorant i només uns quants escollits són capaços de copsar els missatges més
subliminals del seu entorn; o bé, una idea compartida per la majoria
demostraria la correcta interpretació absurda de l’escena i deixaria la minoria
com a simples llepaculs.
Si
filem una mica més prim, doncs, potser trobaríem l’estil d’aquest text més
proper a la idea de l’Esperpent de Valle-Inclán. En qualsevol cas, és un clar exemple de mala literatura, tot
i que també d’insofrible realitat.
