ANEM AL TEATRE

Història basada en fets reals.  Els noms dels personatges s’han eliminat, per tal de no ferir susceptibilitats.

Escena única.

Situació: l'acció transcorre a un aula d'un institut qualsevol de secundària de Catalunya.  A la sala hi ha dues files de cadires situades de manera que els assistents es puguin veure les cares.  En una banda de la sala, i tancant el cercle, quatre taules en línia recta.  Quatre personatges que representaran l'equip directiu del centre educatiu seuran a les taules en línia recta.  Les altres cadires estaran ocupades pels personatges que representen els professors d'aquell centre.  Algunes cadires estaran buides.  Temps: últim dia del segon trimestre, just abans del descans de Setmana Santa.

Acció: El diàleg és bàsicament un discurs des de’ls personatges de la direcció cap als personatges docents.

(Després d'hora i mitja de reprimendes per part dels personatges que actuen com a part de l'equip directiu, un dels personatges femenins d'entre els docents s'aixeca i ha d'improvisar un monòleg acalorat en defensa de la seva feina i professionalitat.  Les últimes paraules, però seran les següents:)

DOCENT. (...) això és una "camama".  De fet no sé perquè els altres no us aixequeu també i marxeu.  Això és una "camama" i vull que consti en acta. (fa mutis per la sortida)

DIRECCIÓ.  Bé, això és part del guió.   (Aquesta escena i mitja hora més de monòleg despietat per part dels personatges de direcció propiciaran la següent situació.  Un dels docents s'aixeca amb la bossa a la mà)

DOCENT.  Bé, abans de marxar, m'agradaria preguntar si hi ha alguna cosa que fem bé...
DIRECCIÓ.  (amb un somriure burleta).  Sí, que teniu un director molt "guapo".
DOCENT.  Bones vacances. (fa mutis per la sortida)
DIRECCIÓ.  (el Docent no ho sentirà) Bé, això també és el... (aquí: nom de l'institut).

(La resta de personatges docents han d’expressar sense diàleg algun tipus de perplexitat, tret d’uns 5-6 personatges que es mantindran inexpressius o, fins i tot, amb un posat quasi divertit).

(Foscor).  Durada de l'obra: 2hs i 45 min aprox.  

Camama (segons el diccionari enciclopèdic VOX). Subs. Fem. (vulgar): mentida, falsedat, frau, burla.


BREU COMENTARI  LINGÜÍSTICO-LITERARI... més o menys.

Inicialment, el text teatral que acabem de llegir ens podria recordar el més pur estil de Ionesco i el seu “teatre de l’absurd”.  Fixeu-vos que en el primer diàleg entre el personatge del Docent i el de Direcció no hi ha, a priori, cap coherència entre les intervencions.  Tot i així, si llegim amb més profunditat, i treballem l’aspecte psicolingüístic del text, comprovem que el docent és més coherent a la reacció aparentment burleta del personatge “Direcció”, que podria demostrar dues coses: un total menyspreu per la preocupació del primer personatge, i així, responent amb un simple estirabot, o bé la intenció de posar èmfasi en el discurs volent dir “al centre no feu res bé, l’única cosa positiva que hi ha aquí sóc jo”.

Això ens porta a una ambigüitat en el personatge Direcció: realment és altiu i mal educat o en realitat posseeix una profunditat intel·lectual amb la qual pretén estimular al Docent amb una rèplica que convida a una reflexió gens superficial?

La resposta la podríem trobar en la reacció dels altres personatges de l’escena.  La perplexitat de la resta i el divertiment d’alguns.  D’aquí podem extreure dues lectures dignes de consideració: la massa és ignorant i només uns quants escollits són capaços de copsar els missatges més subliminals del seu entorn; o bé, una idea compartida per la majoria demostraria la correcta interpretació absurda de l’escena i deixaria la minoria com a simples llepaculs.

Si filem una mica més prim, doncs, potser trobaríem l’estil d’aquest text més proper a la idea de l’Esperpent de Valle-Inclán.  En qualsevol cas, és un clar exemple de mala literatura, tot i que també d’insofrible realitat.